SITUACIÓ SOCIAL I POLÍTICA

Poc tenim que contar de la situació viscuda a Espanya. L’oposició a la República portaria al poder al general Franco. El general Francisco Franco crearà un estat autoritari sense constitució, essent aquesta substituïda per lleis fonamentals.

Se suprimeixen els partits polítics i es crea el “Movimiento nacional” (1936). El poder es concentrà en el General Franco que es va convertir en: “Jefe de Gobierno” (1936), “Jefe del Estado” (1939); “Jefatura Nacional del Movimiento” (1937); a més d’ostentar el càrrec de “Capitán General del Ejército”.

Franco tenia el poder absolut, podent establir normes jurídiques sense deliberació del “consejo de ministros”.
Encara que era un règim de partit únic observem l’existència de famílies polítiques: “Falange”, “católicos”, “monárquicos” i els “tecnócratas”; que tingueren la seua importància en l’evolució del règim.


Serrano Suñer és una figura essencial per entendre la primera etapa del franquisme. “Ministro de Gobernación” i “Presidente de la Junta Política” realitza el “programa de fascitización”.

En aquesta època s’aproven els estatuts de la “Falange Española y de las JONS” i s’estructura el partit a l’estil feixista:
- “Consejo Nacional del Movimiento”.
- “El SEU revolucionario”.
- “Frente de juventudes”.
- “La Sección femenina”.

Sectors de l’exèrcit van impedir aquest procés.

En la primera remodelació de govern (1941) augmenta el poder dels falangistes; es pretén equilibrar aquest poder nombrant ministres a alguns militars, tanmateix el conflicte d’ambdues parts havia començat.

La tensió troba el seu punt d’inflexió quan uns falangistes bombardegen amb granades el Santuari de Begoña, on es trobava el General Varela. Franco decideix realitzar una nova remodelació del govern.

A finals de 1942 la segona guerra mundial s’apropa a la Península, Roosvelt va prometre que no atacaria Espanya. La posició de Franco es distancia cada vegada més dels feixistes europeus s’intuïa el final de la guerra.

Els monàrquics canvien d’opinió i de donar suport a una monarquia basada en el “Nuevo Orden”, Don Juan afirma que el govern espanyol “dependería de la voluntad del pueblo”. Alts militars descontents (7 de 12) demanen la dimissió de Franco, és l’única vegada ocorre una cosa semblant.

A mesura que la guerra va avançant, augmenta la pressió dels aliats (reducció de les importacions de petroli). De la “no-beligeráncia” es passa a una “neutralidad vigilante”.
La invasió de França va endurir la postura dels Aliats (possibilitat de sobrevolar l’espai aeri espanyol, evacuació dels ferits a través de Catalunya).

Després de la guerra el règim franquista era denominat “l’última dictadura feixista”. Els països occidentals, Europa i Estats Units, Canadà... deixen de costat la dictadura i apareix una oposició interior: Guerrilles (maquis) i “Manifiesto de Lausana” (Don Juan proposa la restauració monàrquica democràtica)
.
Per sortir d’aquest moment Franco va promulgar el “Fuero de los Españoles” (17 de juliol de 1945). Reduïa la importància de la Falange i es concedia més importància al component catòlic. Martín Artajo, dirigent d’”Acción Católica”, s’anomena “Ministro de Asuntos Exteriores”.

Es tractava de maquillar el que realment succeïa a Espanya, algunes d’aquestes decisions foren: eleccions municipals en març, “nueva ley de Referéndum”, amnistia per als delictes comesos durant la guerra.
El futur d’Espanya seria monàrquic, però amb les condicions de Franco. En la “Ley de Sucesión” (1947) es declara que “España es un Reino”. Franco elegiria al seu successor, es creen el “Consejo de Regencia” i el “Consejo del Reino”
.
Franco s’entrevista amb Don Juan en el Azor (1948) i es decideix que Juan Carlos, fill de Don Juan continue els seus estudis a Espanya.

En la dècada dels 50, el règim va madurar políticament. Tenia semblances amb el projecte d’”Acción Católica”.
1) Estat monàrquic autoritari.
2) Sistema corporatiu.
3) Autocràcia econòmica.
4) Reducció del paper del Moviment.
5) Suport dels militars.
6) Cultura religiosa i educativa catòlica.

Encara que augmenta el nivell de vida a partir de 1950, continuen les privacions econòmiques. Mobilitzacions a Barcelona (1951). Aturs a Biscaia i Guipúscoa.
Canvi de govern. Es concedeix més autoritat als catòlics. Ruiz Jiménez, “Ministro de Educación”.

Es reprenen les relacions amb Estats Units (1951) i s’integra Espanya en organitzacions internacionals (ONU, UNESCO).

Concordat amb la Santa Seu (1953). Reconeixement de la confessionalitat de l’Estat Espanyol, dret de presentació de bisbes per part del Cap d’Estat i independència de l’Església dins del sistema espanyol.

En febrer de 1956 apareix una gran oposició en la universitat. Hi ha un intent d’impugnació d’unes eleccions del SEU. (1953). Existeixen grups dissidents en la Universitat de Madrid: comunistes, socialistes, els que demanaven la reforma del sistema (Dionisio Ruidrejo) i grups que buscaven la reforma del SEU.

Els candidats del SEU perdem (1956). Apareix una forta repressió contra els estudiants opositors per part de Guardes de Franco. Els falangistes amenacen amb fortes represàlies. Es tanca la Universitat de Madrid i se suspenen els articles 14 i 18 del “Fuero de los Españoles”.

En aquesta època es pateix un canvi de ministre (Educació) i de dirigents del Moviment.

Franco accepta la proposició falangista per a la redacció de noves lleis fonamentals. A primers de la tardor hi havia tres projectes: “Principios del Movimiento”, “ley orgánica del Movimiento” i “propuesta de ley de Ordenación del Gobierno”.
En cap d’aquestes es menciona a la monarquia ni al rei.

Monopoli polític per al Moviment després la mort de Franco. Aparegueren conflictes en el govern i en els grups monàrquics. Alguns cardenals desaprovaren els projectes “están en desacuerdo con las doctrinas pontificias”. Demanaven que evitara “una dictadura de partido único”. Els projectes van ser revisats (1957) però Franco tampoc els va acceptar.

Carrero Blanco va aconsellar Franco una nova remodelació del govern per afirmar la seua autoritat. En aquest nou govern hi havia absència de falangistes i èmfasi en la tècnica, nous ministres professionals o tècnics. Membres de l’Opus Dei. López Rodó, Ullastres, Navarro Rubio.

Malgrat aquests canvis la base del govern seguia sent militar (7 de 17). Es crea un tribunal militar sobre “actividades extremistas”: vagues, manifestacions. (1958) i una Llei contra rebel·lió militar, bandidatge i terrorisme (1960). També s’inaugura el “Valle de los Caídos”.

Després de 4 anys de dèficit i inflació es produeix una crisi (1959). Hi ha un enfonsament del mercat de valors i els ministres econòmics aconsellen un canvi de direcció en l’economia. Franco desconfia d’aquest sistema, però finalment és convençut.

El “Plan de estabilización” (1959) tenia com a objectiu: estalvi, deflació, obertura de mercat. Va suposar la caiguda del sistema autàrquic i va ser un dur colp per l’home del carrer: atur, disminució de la renda (durant 1 any). Després del pla hi va haver un excedent de divises, inversions estrangeres, creixement del turisme.
“Primer Plan de Desarrollo” (1963-64): metal·lúrgia, vaixells, carreteres. Exempcions d’impostos, crèdits, subvencions a l’exportació en diversos sectors. Les conseqüències d’aquest pla es varen veure prompte: gran creixement econòmic, i una ràpida transformació social.
És en la dècada dels 60 quan es poden veure les primeres mostres de cansament de Franco i també quan l’oposició reprèn l’activitat: vagues mineres, “Contubernio de Munich”.
En el govern s’observen dues rivalitats: entre tecnòcrates (futur monàrquic) i Regencialistes (monàrquics moderats), i entre reformistes (preferien reformes polítiques) i regencialistes. Amb el nou canvi de govern (1965) s’aconsegueix l’equilibri entre les tres postures.
Es postulen una sèrie de lleis que obrin les ments espanyoles, algunes d’aquestes lleis son; “Ley de prensa de Fraga” (1965), (Desaparició de la censura prèvia), la “Ley Orgánica del Estado”. (Pretenia completar el procés d’institucionalització). “Ley de Libertad Religiosa” (1966).

Comencen les mobilitzacions universitàries, rebel·lia juvenil, secularització de la societat.

En l’estiu de 1975 la premsa gaudia d’un major grau de llibertat. Els conservadors demanen la prorrogació de les Corts. Malgrat l’oposició del gabinet, es concedeix.
El 1975 va ser un any de gran violència i forta repressió a activistes del FRAP i d’ETA. Recordem que fins i tot el Papa va intentar intercedir per dos etarres condemnats a mort pel règim.
La malaltia de Franco avança. Juan Carlos no vol assumir els poders sense comptar amb el beneplàcit de Franco, que arribarà el 30 d’octubre.

Els partidaris que volien que tot continuara igual esperaven que Franco poguera estar recuperat el 26 de novembre i poder mantenir el “Consejo del Reino” (nombra al President) i impedir que Juan Carlos poguera elegir a un reformista, però Franco va morir el 20 de novembre.