La realització d'aquesta investigació l'hem abordat realitzant tres línies d'actuació, la primera consisteix en la realització d'entrevistes a persones del poble, aquestes entrevistes parlen de la vida i l'escola a Picanya.
En segon terme, estem realitzant l'estudi dels documents que existeixen al poble, actes municipals sobretot.
La nostra tercera actuació consisteix en estudiar la història del Franquisme, a Espanya i concretament al País Valencià, per tal d'esbrinar una mica millor i comprendre que passava en aquells moments al nostre poble.
En la nostra enquesta no preguntàvem sobre què va ocórrer a Picanya en els primers moments del Franquisme, vam considerar que era un tema que podia incomodar a les persones que entrevistàvem, de fet, algunes persones a les que demanàvem que ens contestaren l'entrevista ja ens deien que no parlarien de política.
Així que ens va quedar la segona possibilitat, però les actes de l'Ajuntament no diuen gaire dels primers moments, ni de que existira cap repressió, ni per part d'un bàndol ni de l'altre.
Una vegada esgotades les dues opcions, ens restava acudir als estudis més generals, i així va ser com va caure a les nostres mans el llibre ELS AFUSELLAMENTS AL PAÍS VALENCIÀ (1938-1956), de Vicente Gabarda.
Aquest estudi, indica que el nombre total de morts afusellats al País Valencià per la repressió franquista ascendeix a 4.714 persones.
De l'estudi General volíem accedir al particular, i així va ser com vam aconseguir la pista de dos picanyers afusellats a Paterna. Es tracta de:
Antonio Martinez Almenar, afusellat el dia 12 de setembre de 1940, tenia 24 anys i de professió era llaurador.
José Navarro Anchel, afusellat el dia 12 de setembre de 1940, tenia 38 anys i de professió era llaurador.
Existeix una web on es poden veure tots els afusellats al País Valencià:
http://www.ceibm.org/fechas003.htm
Fa fredat veure aquesta web, veure amb noms i cognoms tots els afusellats per les forces franquistes a la presó. Però tot i que aquest és l'aspecte més important de la repressió, no va ser l'únic.
Les presons de València es van convertir en camps de mort, les malalties, la poca higiene, la falta d'aliment, el maltractament i les tortures van fer que molts dels empresonats moriren a les presons.
I què es feia dels morts? Doncs, es soterraven en fosses comunes. Així de fàcil. Es calcula que existeixen soterrades al cementiri de València unes 26.000 persones en fosses comunes.
Es pot trobar una web on estan els noms de les persones soterrades a les fosses del cementiri de València:
http://www.forumperlamemoria.org/spip.php?article76
En aquests llistats no figura la població de procedència, per aquest motiu no sabem quants picanyers van morir a les presons de València.
Hem de tenir en compte, que Picanya pertanyia a la “Partida Judicial de Torrent”, i era a la presó de Torrent on portarien els detinguts a Picanya, així que és poc probable que estigueren a les presons que es van habilitar a València.
Però tornem a l'estudi general, primer que tot hi ha que partir d'una guerra. Durant la guerra la repressió republicana la portà a terme els Comitès del Front Popular, la justícia l'administraven els Tribunals Populars, però als pobles els milicians a les ordres dels comitès executaven directament. La repressió s'acarnissà amb l'església.
Així va ser com a Picanya van executar a Ricardo Capella. El 10 de setembre de 1936 va ser detingut per primera vegada per membres de la Federación Anarquista Ibérica (FAI) i traslladat al Govern Civil de València. Membres del mateix comitè de Picanya van intervindre, i fou alliberat i el mateix dia tornà al poble. Dos mesos més tard, el 10 de novembre d'aquest mateix any, tres cotxes provinents de Catarroja amb milicians el van detenir i tot i que un grup de joves del poble va eixir per buscar-lo, va aparèixer mort amb ferides d'arma blanca a quatre kilòmetres de Torrent, a la carretera de La Curra.
Aquest és el cas més conegut, però segur que hi ha més, tant d'un bàndol com de l'altre. La diferència és que els morts de la repressió franquista han estat silenciats fins el moment.
La repressió franquista durant la guerra va passar per tres etapes. En la primera, els afusellaments es van fer en els carrers, eixides de pobles, cementiris, sense tràmits. En la segona s'instrueixen expedients als detinguts, sense prendre declaració, les sentències de mort les signaven els mateixos militars. La tercera fase, fins a la fi de la guerra i continuada després, es va portar a terme amb judicis sumaríssims per consells de guerra, sense que els detinguts tingueren dret a defendre's. L'última confirmació de la pena de mort depenia exclusivament de Franco.
En l'última etapa de repressió franquista, els milers de morts no foren de grups incontrolats sinó que part de les autoritats militars posaren en pràctica una repressió contra tota possible oposició de conducta i ideologia basada en la recerca d'arxius i fitxers en les poblacions conquerides: arxius de partits, sindicats, entitats públiques i privades, documentació personal… van ser analitzats detalladament, i els membres de les mateixes jutjats i empresonats. El més greu és que es pot afirmar que la gran majoria dels executats ho foren en la tercera fase.
Hi havia un clima d'odi, tensió, denúncies i delacions, el govern de Franco incitava els veïns perquè així ho feren. Una nota del govern militar expressament demanava a "tota persona que conega un delicte portat a terme en la dominació roja té l'obligació de denunciar-lo al Cap del Sector segons el seu domicili, per complir amb l'esperit de Justícia que anima el nostre Caudillo". Es busca i trasllada els vençuts, població civil i excombatents de l'exèrcit republicà per al seu internament en camps de concentració. Aquests recintes habilitats en diferents llocs de l'estat foren silenciats per les autoritats del Movimiento.
Així es pot comprovar com l'Ajuntament de Picanya publica un ban, que diu “todos los individuos que hayan pertenecido al ejército rojo y no hayan pasado por campos de concentración, se presenten en el Ayuntamiento, para llenar las hojas de clasificatorias en virtud de lo ordenado por la autoridad militar”.
La Columna d'Ordre i Policia de València s'encarregava de traslladar vagons de trens plens de gent als camps de concentració. Els detinguts definitius anaven a parar als Consells de Guerra que es resolien en un breu i únic acte a la fi del qual es dictava sentència i s'executava. En molts casos no es considerava preceptiu escoltar l'acusat, només es precisaven dos testimonis de càrrec, altres vegades es jutjava en bloc.
Totes aquestes arbitrarietats s'emparaven sota la promulgació de lleis i decrets successius entre els quals es pot ressaltar entre molts la primera mesura presa per la junta de Defensa Nacional el 28 de juliol de 1936 que declarà a tot el país en estat de guerra quan no era així, i tots els delictes foren sotmesos al Còdig de Justícia Militar per mitjà el ja esmentat procediment de Judici Sumaríssim. Cal destacar també la promulgació de la llei de Responsabilitats polítiques en febrer de 1939, la qual es va sumar als Consells de Guerra, i fou l'origen i causa de la majoria dels processos fets a la postguerra. Publicació de decrets de supressió d'activitats polítiques sindicals (partit únic Falange y las Jons), control de premsa, posada en vigor la pena de mort condemnada per la República i l'anul·lació de les lleis del Parlament de Catalunya. I per a finalitzar la llei de Seguretat de l'Estat. La llei de responsabilitats polítiques va perdurar fins l'any 1966. En 1969 van prescriure els delictes però únicament referits als de la guerra, no als posteriors, fet que va suposar un ajust de comptes diferit.
Entretant, el franquisme s'encarregà de recordar a aquells que segons la seua propaganda havien mort por Dios y por España (posant-los carrers, alçant monuments als caiguts i l'església els va nomenar màrtirs) i va sumir en la foscor a aquells que el mateix règim havia eliminat.
Però els temps canvien, i les persones que tenen els seus familiars desapareguts no obliden i volen saber d'ells, recuperar tot i que només siga els seus cossos, per donar-los un soterrament digne.
Així és com comença la Recuperació Històrica, però aquest serà l'origen d'un altre article.
Bibliografia:
Llibres d’Actes de l’Ajuntament de Picanya; Arxiu municipal de l’Ajuntament de Picanya.
Vicent Gavarda (1993): Els afusellaments al País Valencià
Besó, A. I Pèrez, C. (2004): La Història als Carrers de Picanya
Centre d'Estudis d'Investigació històrica Baix maestrat / Montsià: http://www.ceibm.org/
Revista Digital Altre Castelló, Dossiers: http://altrecastello.probeta.yi.org/dossiers/
forum per la memòria http://www.forumperlamemoria.org/
