Fins el 30 de gener de 1938 en què es constitueix el primer govern de Franco, amb Pedro Sainz Rodriguez com a ministre d’Educació, la política pedagògica de la “Junta Técnica” es basa en les “Comisiones de Depuración”, el seu objectiu, l’eliminació de l’educació i els mestres de la República.
Per a l’implantació de la nova escola nacional “católica, humana, patriótica y religiosa”, front l’escola republicana és necessària la separació i depuració dels seus promotors i professors i la ideologització e inculcació als nous docents dels nous ideals. L’església marcarà els nous ideals de l’escola, que queden registrats en el “Curso de Orientaciones Nacionales de la Enseñanza Primària” (Pamplona, 1938).
Amb Ibañez Martín com ministre d’”Educación Nacional”(1939), s’estructura el model educatiu, es crea el C.S.I.C., substituint a la “Junta para Ampliación de Estudios”; el “Instituto – Escuela” es converteix en “Instituto Piloto Ramiro Maeztu” i el “Museo Pedagógico Nacional” en el “Instituto de Pedagogía San José de Calasanz”; es crea el ·Consejo Nacional de Educación” (1940); continua la depuració amb la “Ley contra la Masonería”; es crea el “Frente de Juventudes”, obligatori de 8 a 18 anys.
La “Nueva Ley de Educación Primària” (1945) marca els objectius de la nova escola franquista. El seu complement serà l’encíclica “Divini Illius Magistri”. L’església crea escoles privades i vigila les públiques, hi ha quatre tipus d’escoles: pública nacional, de l’església, de patronats i privades.
Amb Ruíz Jiménez de ministre (1951) hi ha certa obertura. Es va signar el “Concordato” amb el Vaticà. La llei de 22 de desembre de 1953 intenta flexibilitzar la construcció d’escoles. Apareix la “Ley de Ordenación de Enseñanza Media” (1953), que dividia el Batxillerat Elemental (4 cursos) i Superior (2 cursos), més un altre preuniversitari (PREU) que substituïa l’”exámen de Estado”.
També es crea la “Comisaría de Extensión Cultural” per a l’alfabetització d’adults i en 1954 es decreta l’assistència obligatòria a les escoles primàries. En 1953 s’aprova el “Reglamento General de Centros de Enseñanza Media y Profesional” i en 1954 el “Reglamento de Disciplina Escolar”. Es creen 22.788 escoles.
Amb En Jesús Robio García-Mina (1956) apareix la “Ley de Enseñanzas Técnicas”; regula l’obtenció del “Certificado de Estudios Primarios” (1958).
Coincidint amb el “I Plan de Desarrollo Económico y Social” (1964-1967) apareix la figura de Manuel Lora Tamayo (1962 – 1968), es nota certa modernització. Es creen 12.105 escoles. I apareix la “Campaña Nacional de Alfabetización” (1963).
Lora Tamayo, prepara la reforma de 1970, aconsegueix un 12% dels pressuposts generals per a educació. Reforma la Llei d’Educació Primària de 1945 amb les disposicions de la Llei de 21 de desembre de 1965. Amplia l’escolarització obligatòria fins els 14 anys. Apareixen dos noves figures a la Universitat, el professor “Agregado” i el “Departamento”. Les lluites estudiantils contra el SEU i la repressió de la policia fan que presente la seua dimissió en abril de 1968.
José Villar Palasí (1968); és un ministre històric, la llei que es va aprovar amb el seu ministeri ha estat vigent fins la LOGSE. La “Ley General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa” (1970) substitueix definitivament a la Llei Moyano. Ës una llei moderna; passem a descriure-la:
Educació preescolar: dividida en dos etapes, “Jardín de Infáncia” i “Escuela de Párvulos”, de caràcter voluntari i gratuït.
Educación General Básica: vol proporcionar una formació integral, igual per a tots i adaptada a les aptituds i capacitats individuals. Dues etapes, la primera (de 6 a 10 anys) i la segona (de 10 a 14 anys). S’obté el títol de “Graduado Escolar” i si no supera els estudis s’obté el “Certificado de Escolaridad”. El primer possibilita l’accés a Batxillerat i formació professional; el segon només a formació professional.
Enseñanza Media: queda emmarcada en el nivell del “Bachillerato Unificado Polivalente” que permet certa especialització i després el “Curso de Orientación Universitario” dona accés a l’Ensenyament superior.
Les innovacions més importants són:
- Educació personalitzada.
- Programació del currículum al voltant àrees d’expressió i d’experiència en mútua interacció, donant continuïtat al procés educatiu.
- Fidelitat de l’ensenyament amb el progrés científic.
- Innovació didàctica.
- Coneixement pràctic i efectiu del medi ambient i projecció del centre en la comunitat.
- Orientació i tutoria.
- Avaluació continua.
- Coordinació del professorat en la programació i planificació.
- Iniciatives pròpies de cada centre
- Reorientació permanent del sistema, segons l’experiència.
Per a l’implantació de la nova escola nacional “católica, humana, patriótica y religiosa”, front l’escola republicana és necessària la separació i depuració dels seus promotors i professors i la ideologització e inculcació als nous docents dels nous ideals. L’església marcarà els nous ideals de l’escola, que queden registrats en el “Curso de Orientaciones Nacionales de la Enseñanza Primària” (Pamplona, 1938).
Amb Ibañez Martín com ministre d’”Educación Nacional”(1939), s’estructura el model educatiu, es crea el C.S.I.C., substituint a la “Junta para Ampliación de Estudios”; el “Instituto – Escuela” es converteix en “Instituto Piloto Ramiro Maeztu” i el “Museo Pedagógico Nacional” en el “Instituto de Pedagogía San José de Calasanz”; es crea el ·Consejo Nacional de Educación” (1940); continua la depuració amb la “Ley contra la Masonería”; es crea el “Frente de Juventudes”, obligatori de 8 a 18 anys.
La “Nueva Ley de Educación Primària” (1945) marca els objectius de la nova escola franquista. El seu complement serà l’encíclica “Divini Illius Magistri”. L’església crea escoles privades i vigila les públiques, hi ha quatre tipus d’escoles: pública nacional, de l’església, de patronats i privades.
Amb Ruíz Jiménez de ministre (1951) hi ha certa obertura. Es va signar el “Concordato” amb el Vaticà. La llei de 22 de desembre de 1953 intenta flexibilitzar la construcció d’escoles. Apareix la “Ley de Ordenación de Enseñanza Media” (1953), que dividia el Batxillerat Elemental (4 cursos) i Superior (2 cursos), més un altre preuniversitari (PREU) que substituïa l’”exámen de Estado”.
També es crea la “Comisaría de Extensión Cultural” per a l’alfabetització d’adults i en 1954 es decreta l’assistència obligatòria a les escoles primàries. En 1953 s’aprova el “Reglamento General de Centros de Enseñanza Media y Profesional” i en 1954 el “Reglamento de Disciplina Escolar”. Es creen 22.788 escoles.
Amb En Jesús Robio García-Mina (1956) apareix la “Ley de Enseñanzas Técnicas”; regula l’obtenció del “Certificado de Estudios Primarios” (1958).
Coincidint amb el “I Plan de Desarrollo Económico y Social” (1964-1967) apareix la figura de Manuel Lora Tamayo (1962 – 1968), es nota certa modernització. Es creen 12.105 escoles. I apareix la “Campaña Nacional de Alfabetización” (1963).
Lora Tamayo, prepara la reforma de 1970, aconsegueix un 12% dels pressuposts generals per a educació. Reforma la Llei d’Educació Primària de 1945 amb les disposicions de la Llei de 21 de desembre de 1965. Amplia l’escolarització obligatòria fins els 14 anys. Apareixen dos noves figures a la Universitat, el professor “Agregado” i el “Departamento”. Les lluites estudiantils contra el SEU i la repressió de la policia fan que presente la seua dimissió en abril de 1968.
José Villar Palasí (1968); és un ministre històric, la llei que es va aprovar amb el seu ministeri ha estat vigent fins la LOGSE. La “Ley General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa” (1970) substitueix definitivament a la Llei Moyano. Ës una llei moderna; passem a descriure-la:
Educació preescolar: dividida en dos etapes, “Jardín de Infáncia” i “Escuela de Párvulos”, de caràcter voluntari i gratuït.
Educación General Básica: vol proporcionar una formació integral, igual per a tots i adaptada a les aptituds i capacitats individuals. Dues etapes, la primera (de 6 a 10 anys) i la segona (de 10 a 14 anys). S’obté el títol de “Graduado Escolar” i si no supera els estudis s’obté el “Certificado de Escolaridad”. El primer possibilita l’accés a Batxillerat i formació professional; el segon només a formació professional.
Enseñanza Media: queda emmarcada en el nivell del “Bachillerato Unificado Polivalente” que permet certa especialització i després el “Curso de Orientación Universitario” dona accés a l’Ensenyament superior.
Les innovacions més importants són:
- Educació personalitzada.
- Programació del currículum al voltant àrees d’expressió i d’experiència en mútua interacció, donant continuïtat al procés educatiu.
- Fidelitat de l’ensenyament amb el progrés científic.
- Innovació didàctica.
- Coneixement pràctic i efectiu del medi ambient i projecció del centre en la comunitat.
- Orientació i tutoria.
- Avaluació continua.
- Coordinació del professorat en la programació i planificació.
- Iniciatives pròpies de cada centre
- Reorientació permanent del sistema, segons l’experiència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada