El racionament

Una vegada acabada la guerra, la situació de falta d’abastiment de la població continua sent un problema. Tot i això no es detecta a les actes de l’ajuntament una gran preocupació pel tema, tal i com havia passat en anys anteriors.

Existeix una primera “Comisión de Abastecimientos”, creada el 11 de maig de 1939, amb D. Carmelo Baixauli, D. Francisco Almenar i D. Pascual Martínez, a partir d’aquell moment poc apareix a les actes municipals al voltant dels abastiments a la població.

L’ajuntament aprova préstecs als llauradors per a conrear blat, crea la “Comisión Depositaria de Recuperación Agricola”, amb l’objectiu de retornar als seus propietaris les terres expropiades per l’ajuntament republicà, manté les cartilles de racionament, canviant el model, expressant-ho així en acta el 2 de Maig de 1940:
“Que se proceda a la renovación de las cartillas de racionamiento con arreglo a los modelos oficiales, y se cobren 9 pesetas por cada cartilla, de cuyo importe se hagan efectivos los gastos que ocasionen las mismas y el resto que se integre a fondos municipales”

Un fet interessant i que desconeixíem és que cada persona podia anar a comprar amb les cartilles al forn o la tenda que volguera del poble, així ho indica la mateixa acta:
“Que al distribuir las nuevas cartillas de racionamiento se hagan cuentas en los mismos hornos y establecimientos que cada vecino voluntariamente quiera ir a comprar”

Poc més trobem a les actes de l’ajuntament al voltant del tema, canvia la perspectiva, i comencen a ser les associacions afins al règim les que gestionen l’ajut als més necessitats, l’ajuntament es dedica a subvencionar aquestes associacions, mentre que elles realitzen col·lectes en el poble.

Així podem veure com l’ajuntament va realitzar diferents pagaments, entre altres a La Sección Femenina, a la Comarcal de Caballeros Mutilados de Torrente, Donatius com a “Aguinaldo a la División Azul”, a la “delegación de auxilio social”, “a las Misiones Internacionales” i a “Mujeres de Acción Católica”, en les seves diferents campanyes i recol·lectes per ajudar els més necessitats, torna el ideal de Beneficència Catòlica, enfrontat al anterior ideal de drets, dret a l’educació, al treball, a la vivenda, a la terra, etc.

Amb un menor control, l’estraperlo seria una bona font d’ingressos i d’intercanvi de productes. Canvia el control de l’ajuntament sobre l’economia i els abastiments, passant a una economia familiar i de subsistència on la dona era la gestora.

Refugiats en temps de Guerra

Cada dia veiem als mitjans de comunicació com les guerres produeixen, a més de mort i destrucció, molts drames familiars que afecten a la població civil. Arran del que els seguidors del Règim anomenarien el “Glorioso Alzamiento” i la guerra que el va seguir, moltes persones es van veure obligades a marxar dels seus pobles i ciutats, buscant refugi a la reraguarda i finalment exiliant-se.

Picanya, per la seva situació, dins del territori defensat fins el final pel govern de la II República, va acollir nombrosos refugiats i evacuats del front de guerra.

Tot i que el nostre treball, s’ubica temporalment després de la guerra civil, no hem pogut deixar de banda, la temptació d’escriure al voltant d’un dels fets que desconeixíem, el poble de Picanya com a acollidor de persones que patien el fet d’haver fugit de les seves terres natals.

La primera notícia al voltant de Refugiats al nostre poble la trobem als llibres d’actes de l’Ajuntament, així es fa constar el 2 de Febrer de 1937 un augment de 12000 pessetes en el pressupost destinat als Refugiats a Picanya.

Sabem que s’instala una colònia escolar (per a xiquets i xiquetes vinguts de Madrid, a càrrec de la mestra Mª Luisa Díaz Santos) a l’hort de la Vídua d’Albinyana, així com també s’aprova designar el local de l’hort de Federico Lis per instal·lar una escola de menors i orfes de milicians.

Segons una acta de l’ajuntament, els refugiats s’instal·len als magatzems de taronja del poble, essent l’ajuntament qui pagava la llum i l’aigua. (acta del 20 de Juliol de 1937).

El 20 de Febrer de 1937, el “Ministerio de Sanidad y Asistencia Social”, dicta una ordre en la que s’exigeix que els pobles han de contribuir a l’allotjament i manutenció de tots els evacuats per part dels veïns, i així ho fan saber les autoritats municipals.

La “Junta Local de Beneficiencia” del poble es veu desbordada, l’Ajuntament no disposa de suficients fons econòmics per atendre a la població i als refugiats, així és com els sindicats UGT i CNT donen els seus fons econòmics a l’ajuntament, i així ho manifesten en acta el 25 de Maig de 1937.

El 13 de Juliol del mateix any, s’aprova que les dones refugiades i evacuades, percebran un ajut de 2 pessetes diàries, i cinquanta cèntims per fill menor de sis anys, així com els homes impedits pel treball.

Un article de l’1 d’abril de 1937 del Ministeri, insta a l’Ajuntament a realitzar una relació de persones obligades al pagament de quotes per a poder mantenir els refugiats.

El 7 de setembre de 1937, s’acorda el racionament del pa, i amb ell, el pagament d’una pesseta per cada cartó de racionament, per a poder fer front a les despeses dels refugiats.

El 30 de Setembre, apareix una ordre al Butlletí Oficial, amb la que es demana a la població que done als ajuntaments les mantes i matalassos sobrants, per a abastir els refugiats de guerra.

El 31 de Març, la “Dirección General de Evacuación y Refugiados de Valencia”, assigna a Picanya un nou “cupo” de Refugiats i evacuats, degut a la intensificació de l’evacuació de Madrid i Aragó, i així ho notifiquen a Picanya el 12 d’abril. L’ajuntament es prepara i comença a buscar lloc on allotjar aquesta nova allau de refugiats.

L’ajuntament no aconsegueix un local en condicions, ni disposa de fons per a la seva manutenció, així el 3 de Maig de 1938, quan els refugiats arriben, decideixen “distribuir los evacuados entre los vecinos de la localidad en proporción a los ingresos que cada uno obtenga, dándoles la facultad de admitirlos o de abonar la cantidad de dos pesetas por cada evacuado, más un cincuenta por ciento de aumento, fijando en quince días la obligación por cada vecino para un evacuado”.

En Juliol, el problema encara no està resolt, així el 15 de Juliol l’ajuntament demana a tots aquells que tinguen una habitació lliure a casa la posen a disposició de l’Ajuntament per a que puga ser ocupada pels refugiats i evacuats.

El 2 d’agost de 1938, s’acorda segons l’ordre de l’11 de març de 1937, la constitució del “Comité Local de Refugiados”.

Poc podria fer ja l’anomenat comité, el 29 de març de 1939 pren possessió de l’ajuntament la “Junta Delegada del Ayuntamiento de Falange Española de Picaña”. A partir d’aquest moment no apareix cap referència als refugiats als llibres d’actes de l’Ajuntament.

Del destí final dels refugiats a Picanya no sabem més que especulacions, suposem que la majoria va buscar l’exili i altres tornarien a les seves cases, la guerra ja havia acabat i només els quedava enfrontar-se a la realitat. Havien estat refugiats i això no seria ben vist per un règim que podia considerar-los afins a la República.

Bibliografia:
Llibres d'actes de l'Ajuntament de Picanya