El genocidi franquista a València

El documental El genocidi franquista a València, ha estat realitzat a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de Barcelona, sota la direcció de Daniel López Izquierdo. Familiars de desapareguts, testimonis presencials dels esdeveniments succeïts a València durant la repressió i persones implicades en la investigació, donen una visió del terror viscut a València durant la repressió franquista.

Podeu veure o descarregar el vídeo amb major qualitat per projectar-lo en actes públics

"Batallones de Trabajadores"

Continuem aprenent. Mirant els expedients dels picanyers empresonats, podem veure un document que ens indica que en 1941 un veí nostre es trobava a un "Batallón de Trabajadores de Madrid", així que busquem al "google" que era i descobrim aquest article que ho explica.

Una de cal i una d'arena

Fa una setmana ens alegràvem de l'obertura de l'arxiu "Pares", doncs be, no és tan senzill com sembla. Després d'una setmana mirant, resulta que sabem que falten noms, falten persones que sabem d'elles per testimonis que no apareixen a l'arxiu. Per què? doncs no ho sabem amb certesa, però suposem que les seues causes van ser obertes per Tribunals Militars i les seves dades no han estat incorporades a l'arxiu.

Hui mateix, apareix un article al diari Avui on diversos investigadors denuncien com de complicat és accedir als Arxius militars.

Represaliats a Picanya

El Ministeri de Cultura ha obert la pàgina web "Pares", a aquesta web podem trobar els llistats dels represaliats en el franquisme, amb causes obertes per diferents raons, segons el ministeri "se centran en quienes padecieron expresiones de violencia personal, represión, depuraciones, injusticias y agravios por motivos políticos, ideológicos, religiosos o de otra índole, tanto de los que no eran afines al Movimiento Nacional, como de quienes tampoco lo eran con el gobierno republicano legalmente constituido."

Es tracta doncs, d'una Base de dades, que posa en comú diferents arxius i centres documentals, i on es poden buscar les persones que van ser víctimes del Franquisme i demanar còpies de les causes obertes contra elles.

Al nostre poble apareixen cognoms tan coneguts com Almenar, Tarazona, Alejos, Baixauli, Ruà, Romeu, Ricart, Raga, Martí, Císcar, Tordera, Chulià, Chardí, Baixauli, Serrador, Alòs, entre altres, que ens indiquen que moltes famílies del nostre poble van patir abusos d'autoritat a l'època estudiada.

Podreu trobar la llista completa ací

Anarquisme i educació

Sempre m'ha interessat el model educatiu Anarquista, un tabú, que a la fi li van dir "escola racionalista" per no relacionar-lo amb el model "polític" que el sustentava...

Així que deixe ací un vell, però més que recomanable article de A. Ovejero per qui estiga interessat.

Anarquismo español y educación

La “Costureta”

Com ja hem explicat, els xiquets i xiquetes de Picanya solien començar l'escolarització cap els 4 anys aproximadament. Abans, quan les escoles bressol no estaven tan ben acondicionades com actualment, i el treball per compte aliè de la dona estava supeditat a la cura de la família, era molt comú cuidar dels xiquets a casa fins els quatre anys, per després portar-los a escola.

Segons ens conten existien dues escoles de “cagons” a Picanya, obertes en diferents èpoques, sembla ser que no coincidiren en el temps les dues obertes alhora. Eren escoles privades, no pertanyien a l'església, ni a l'ajuntament, en realitat es tractava de cases del poble, en les que les seves propietàries oferien, a la resta de dones del poble, la possibilitat de cuidar-los els fills més menuts que encara no estaven en edat de ser escolaritzats a primària, per un preu molt assequible per tothom. Els hi portaven els xiquets i xiquetes, que estaven tots junts, de diferents edats. No oferien servei de menjador, els xiquets anaven a dinar a casa.

La més antiga estaria situada on actualment està la “casa parroquial”, al costat de l'església. Actualment Plaça de la Constitució. La persona més major que ens parla d'aquesta escola de bressol ens conta que ja estava oberta cap a 1930 i que la mestra s'anomenava Isabel.

Fotografia realitzada a la porta de la “Costureta” de la plaça de la Constitució, la dona que està amb els xiquets i xiquetes és la Tia Roja, que “es va posar a la fotografia perquè la senyora Isabel, que estava molt velleta, no es va voler posar.”

Les “Costuretes” o escoles de “cagons”, acomplien una funció social més que educativa, es tractava de que alguna persona del poble tinguera cura dels xiquets i xiquetes mentre les mares treballaven, al magatzem o a les feines del camp.

La dona de D. Pascual Ruiz, mestre del poble, es va fer càrrec d'una costureta al carrer Colon. Una altra costureta estava situada al carrer Colón, també conegut com a carrer Ample, on les germanes Consuelo i Amparo Ricart es feien càrrec dels xiquets i xiquetes del poble per una mòdica quantitat. Les germanes Ricart, tenien acondicionada la casa per atendre els xiquets del poble, tenien uns banquets i unes cadiretes. Els xiquets que anaven a costureta eren d'edats compreses entre l'1 i els 6 anys i anaven tant xiquets com xiquetes.

Dña. Consuelo, Costureta al carrer Colón.

En aquells moments la educació infantil no era entesa com actualment, les persones que regentaven una escola de cagons, no tenien cap formació, ni puericultura, ni magisteri, ni cap curs de formació professional. Tampoc els hi calia, segons el parer de l'època. Els xiquets anaven allí a entretindre's i les “mestres” els hi ensenyaven a cantar i a resar, també tenien temps per jugar.

Aquest tipus d'escoles van desaparèixer degut a l'aparició de la Llei General d'Educació de 1970 que regulava l'escolarització preescolar i la creació del que s'anomenaven Escoles de pàrvuls.

Exposició Picanya en el Record

Hem fet un video de la inauguració de l'exposició "Picanya en el Record", gràcies a les fotos realitzades per Inma.

Capítol 2: L'Escola Formal a Picanya

Feia més d'un any que no escriviem, almenys al blog, estem preparant el llibre. Us deixem un tastet, la introducció del Capítol 2.


Només teniu que fer clic a l'enllaç anterior.

Colònies Escolars a Picanya

Ahir vam anar a l'entrega dels XII premis d'investigació d'Estudis Locals de Picanya, vam tindre una grata sorpresa, el projecte guanyador va ser el titulat “Colònies Escolars a Picanya durant la II República”. La més sincera enhorabona, estem segurs que aquest treball completarà el que nosaltres realitzem.


Nosaltres, a l'article titulat “Refugiats en temps de guerra” ja en havíem parlat, es més, al nostre ordinador teníem guardats dibuixos d'aquells xiquets que havien estat a Picanya en les colònies escolars, no els vam publicar, degut a que la nostra investigació es centra en el franquisme.



Be, per si pot ser útil, explicarem com els vam aconseguir. La Biblioteca Nacional té a la disposició del públic una edició digital, i en ella podem veure les fitxes completes dels dibuixos, així com el nom dels seus autors, dintre de la colecció de Dibuixos de xiquets de la guerra.




En les que publiquem ací podem veure clarament en la data com posa “Picanya”, i en alguna posa “colónias escolares nº 2”. Realment, els dibuixos més impressionants són els que retraten la guerra, i un en especial [Bota golpeando mapa de España], en ell es veu com una bota amb l'esvàstica colpeja la península... potser la bota és Itàlia, recordem que l'aviació italiana va bombardejar molts pobles i ciutats valencianes.


A continuació posem les referències per si poden ser d'utilitat:

Títol: Barco pirata
Autor: Mesones, Francisco . 1937

Títol [Batalla]
Autor Mesones, Francisco . 1937

Títol [Bombardeo a barco]
Autor Pumarega, Emilio . 1937

Títol [Bota golpeando mapa de España]
Autor Martín, Valentín . 1937

Títol [Caracol, oso y árbol]
Autor García Garcimartín, Santiago . 1938

Títol [Conejo]
Autor Cillero, Lola . 1937

Títol [Conejo y planta]
Autor Baños, María . 1938

Títol [Hombres]
Autor Polo, Francisco . 1937

Títol [Jarrón]
Autor Castellano, Jaime . 1937

Títol [Jarrón]
Autor M. G., Armando . 1937

Títol [Jarrón]
Autor Martínez, Manuel . 1937

Títol Objetos de cerámica de Manises
Autor Momplar, A. 1937

Títol [Oso]
Autor Cillero, Mari . 1938

Títol [Oso]
Autor Laguna, Fernando . 1938

Títol Bombardeo
Autor Pumarega, Mariano . 1937
(aquest dibuix està mal catalogat o enllaçat a la web original)

Títol [Pájaro]
Autor Laguna, José . 1938

El moment de la Repressió

La realització d'aquesta investigació l'hem abordat realitzant tres línies d'actuació, la primera consisteix en la realització d'entrevistes a persones del poble, aquestes entrevistes parlen de la vida i l'escola a Picanya.

En segon terme, estem realitzant l'estudi dels documents que existeixen al poble, actes municipals sobretot.

La nostra tercera actuació consisteix en estudiar la història del Franquisme, a Espanya i concretament al País Valencià, per tal d'esbrinar una mica millor i comprendre que passava en aquells moments al nostre poble.


En la nostra enquesta no preguntàvem sobre què va ocórrer a Picanya en els primers moments del Franquisme, vam considerar que era un tema que podia incomodar a les persones que entrevistàvem, de fet, algunes persones a les que demanàvem que ens contestaren l'entrevista ja ens deien que no parlarien de política.

Així que ens va quedar la segona possibilitat, però les actes de l'Ajuntament no diuen gaire dels primers moments, ni de que existira cap repressió, ni per part d'un bàndol ni de l'altre.

Una vegada esgotades les dues opcions, ens restava acudir als estudis més generals, i així va ser com va caure a les nostres mans el llibre ELS AFUSELLAMENTS AL PAÍS VALENCIÀ (1938-1956), de Vicente Gabarda.

Aquest estudi, indica que el nombre total de morts afusellats al País Valencià per la repressió franquista ascendeix a 4.714 persones.

De l'estudi General volíem accedir al particular, i així va ser com vam aconseguir la pista de dos picanyers afusellats a Paterna. Es tracta de:

Antonio Martinez Almenar, afusellat el dia 12 de setembre de 1940, tenia 24 anys i de professió era llaurador.

José Navarro Anchel, afusellat el dia 12 de setembre de 1940, tenia 38 anys i de professió era llaurador.

Existeix una web on es poden veure tots els afusellats al País Valencià:

http://www.ceibm.org/fechas003.htm


Fa fredat veure aquesta web, veure amb noms i cognoms tots els afusellats per les forces franquistes a la presó. Però tot i que aquest és l'aspecte més important de la repressió, no va ser l'únic.

Les presons de València es van convertir en camps de mort, les malalties, la poca higiene, la falta d'aliment, el maltractament i les tortures van fer que molts dels empresonats moriren a les presons.

I què es feia dels morts? Doncs, es soterraven en fosses comunes. Així de fàcil. Es calcula que existeixen soterrades al cementiri de València unes 26.000 persones en fosses comunes.

Es pot trobar una web on estan els noms de les persones soterrades a les fosses del cementiri de València:

http://www.forumperlamemoria.org/spip.php?article76

En aquests llistats no figura la població de procedència, per aquest motiu no sabem quants picanyers van morir a les presons de València.

Hem de tenir en compte, que Picanya pertanyia a la “Partida Judicial de Torrent”, i era a la presó de Torrent on portarien els detinguts a Picanya, així que és poc probable que estigueren a les presons que es van habilitar a València.

Però tornem a l'estudi general, primer que tot hi ha que partir d'una guerra. Durant la guerra la repressió republicana la portà a terme els Comitès del Front Popular, la justícia l'administraven els Tribunals Populars, però als pobles els milicians a les ordres dels comitès executaven directament. La repressió s'acarnissà amb l'església.

Així va ser com a Picanya van executar a Ricardo Capella. El 10 de setembre de 1936 va ser detingut per primera vegada per membres de la Federación Anarquista Ibérica (FAI) i traslladat al Govern Civil de València. Membres del mateix comitè de Picanya van intervindre, i fou alliberat i el mateix dia tornà al poble. Dos mesos més tard, el 10 de novembre d'aquest mateix any, tres cotxes provinents de Catarroja amb milicians el van detenir i tot i que un grup de joves del poble va eixir per buscar-lo, va aparèixer mort amb ferides d'arma blanca a quatre kilòmetres de Torrent, a la carretera de La Curra.

Aquest és el cas més conegut, però segur que hi ha més, tant d'un bàndol com de l'altre. La diferència és que els morts de la repressió franquista han estat silenciats fins el moment.

La repressió franquista durant la guerra va passar per tres etapes. En la primera, els afusellaments es van fer en els carrers, eixides de pobles, cementiris, sense tràmits. En la segona s'instrueixen expedients als detinguts, sense prendre declaració, les sentències de mort les signaven els mateixos militars. La tercera fase, fins a la fi de la guerra i continuada després, es va portar a terme amb judicis sumaríssims per consells de guerra, sense que els detinguts tingueren dret a defendre's. L'última confirmació de la pena de mort depenia exclusivament de Franco.

En l'última etapa de repressió franquista, els milers de morts no foren de grups incontrolats sinó que part de les autoritats militars posaren en pràctica una repressió contra tota possible oposició de conducta i ideologia basada en la recerca d'arxius i fitxers en les poblacions conquerides: arxius de partits, sindicats, entitats públiques i privades, documentació personal… van ser analitzats detalladament, i els membres de les mateixes jutjats i empresonats. El més greu és que es pot afirmar que la gran majoria dels executats ho foren en la tercera fase.

Hi havia un clima d'odi, tensió, denúncies i delacions, el govern de Franco incitava els veïns perquè així ho feren. Una nota del govern militar expressament demanava a "tota persona que conega un delicte portat a terme en la dominació roja té l'obligació de denunciar-lo al Cap del Sector segons el seu domicili, per complir amb l'esperit de Justícia que anima el nostre Caudillo". Es busca i trasllada els vençuts, població civil i excombatents de l'exèrcit republicà per al seu internament en camps de concentració. Aquests recintes habilitats en diferents llocs de l'estat foren silenciats per les autoritats del Movimiento.

Així es pot comprovar com l'Ajuntament de Picanya publica un ban, que diu “todos los individuos que hayan pertenecido al ejército rojo y no hayan pasado por campos de concentración, se presenten en el Ayuntamiento, para llenar las hojas de clasificatorias en virtud de lo ordenado por la autoridad militar”.

La Columna d'Ordre i Policia de València s'encarregava de traslladar vagons de trens plens de gent als camps de concentració. Els detinguts definitius anaven a parar als Consells de Guerra que es resolien en un breu i únic acte a la fi del qual es dictava sentència i s'executava. En molts casos no es considerava preceptiu escoltar l'acusat, només es precisaven dos testimonis de càrrec, altres vegades es jutjava en bloc.

Totes aquestes arbitrarietats s'emparaven sota la promulgació de lleis i decrets successius entre els quals es pot ressaltar entre molts la primera mesura presa per la junta de Defensa Nacional el 28 de juliol de 1936 que declarà a tot el país en estat de guerra quan no era així, i tots els delictes foren sotmesos al Còdig de Justícia Militar per mitjà el ja esmentat procediment de Judici Sumaríssim. Cal destacar també la promulgació de la llei de Responsabilitats polítiques en febrer de 1939, la qual es va sumar als Consells de Guerra, i fou l'origen i causa de la majoria dels processos fets a la postguerra. Publicació de decrets de supressió d'activitats polítiques sindicals (partit únic Falange y las Jons), control de premsa, posada en vigor la pena de mort condemnada per la República i l'anul·lació de les lleis del Parlament de Catalunya. I per a finalitzar la llei de Seguretat de l'Estat. La llei de responsabilitats polítiques va perdurar fins l'any 1966. En 1969 van prescriure els delictes però únicament referits als de la guerra, no als posteriors, fet que va suposar un ajust de comptes diferit.

Entretant, el franquisme s'encarregà de recordar a aquells que segons la seua propaganda havien mort por Dios y por España (posant-los carrers, alçant monuments als caiguts i l'església els va nomenar màrtirs) i va sumir en la foscor a aquells que el mateix règim havia eliminat.

Però els temps canvien, i les persones que tenen els seus familiars desapareguts no obliden i volen saber d'ells, recuperar tot i que només siga els seus cossos, per donar-los un soterrament digne.

Així és com comença la Recuperació Històrica, però aquest serà l'origen d'un altre article.

Bibliografia:
Llibres d’Actes de l’Ajuntament de Picanya; Arxiu municipal de l’Ajuntament de Picanya.
Vicent Gavarda (1993): Els afusellaments al País Valencià
Besó, A. I Pèrez, C. (2004): La Història als Carrers de Picanya
Centre d'Estudis d'Investigació històrica Baix maestrat / Montsià: http://www.ceibm.org/
Revista Digital Altre Castelló, Dossiers: http://altrecastello.probeta.yi.org/dossiers/
forum per la memòria http://www.forumperlamemoria.org/

Picanya en el Record

El 19 d'Abril es va obrir al públic l'exposició Picanya en el record.

Ara podeu veure un mini-reportatge de l'exposició a PicanyaTv, la televisió per internet de l'Ajuntament.

Visitant aquest enllaç, el video el podreu trobar a l'apartat de Cultura.

Picanya en el Record, tebeos

Quart video de les imatges que podreu veure a la Sala d'Exposicions de Picanya del 19 al 27 d'Abril de 2008.

Picanya en el Record, Llibres i Llibretes

Tercer video de les imatges que podreu veure a la Sala d'Exposicions de Picanya del 19 al 27 d'Abril de 2008.

Picanya en el Record, Societat

Segon video de les imatges que podreu veure a la Sala d'Exposicions de Picanya del 19 al 27 d'Abril de 2008.

Picanya en el Record, Temps d'Escola

Els Premis d’Investigació d’Estudis Locals de Picanya, en la seva desena edició ens van donar com a guanyadors amb el projecte “Escola i societat a Picanya. Els anys del franquisme”. Al presentar el nostre projecte varem preveure la realització d’activitats que ajudaren a difondre’l, fent que les persones s’apropen a aquest interessant projecte que pretén rescatar la infantessa i joventut de molts dels nostres veïns.
Durant la nostra investigació hem recopilat material que ens han cedit diferents persones que han col•laborat en el projecte: llibres, fotografies, llibretes, algunes joguines i altres objectes de l’època.
Així doncs, volem convidar-vos a veure aquest recull de memòria que volem mostrar… és el que queda a Picanya d’aquells anys que molts de vosaltres teniu al record. Esperem que, per a molts, siga un passeig agradable, ple de records i els més joves troben un camí per aprendre el passat dels seus majors, però sobretot…Gaudiu.

Picanya en el Record, Sala d’Exposicions de Picanya, del 19 al 27 d’Abril de 2008.

Aquest vídeo és una mostra del que podreu veure.

El racionament

Una vegada acabada la guerra, la situació de falta d’abastiment de la població continua sent un problema. Tot i això no es detecta a les actes de l’ajuntament una gran preocupació pel tema, tal i com havia passat en anys anteriors.

Existeix una primera “Comisión de Abastecimientos”, creada el 11 de maig de 1939, amb D. Carmelo Baixauli, D. Francisco Almenar i D. Pascual Martínez, a partir d’aquell moment poc apareix a les actes municipals al voltant dels abastiments a la població.

L’ajuntament aprova préstecs als llauradors per a conrear blat, crea la “Comisión Depositaria de Recuperación Agricola”, amb l’objectiu de retornar als seus propietaris les terres expropiades per l’ajuntament republicà, manté les cartilles de racionament, canviant el model, expressant-ho així en acta el 2 de Maig de 1940:
“Que se proceda a la renovación de las cartillas de racionamiento con arreglo a los modelos oficiales, y se cobren 9 pesetas por cada cartilla, de cuyo importe se hagan efectivos los gastos que ocasionen las mismas y el resto que se integre a fondos municipales”

Un fet interessant i que desconeixíem és que cada persona podia anar a comprar amb les cartilles al forn o la tenda que volguera del poble, així ho indica la mateixa acta:
“Que al distribuir las nuevas cartillas de racionamiento se hagan cuentas en los mismos hornos y establecimientos que cada vecino voluntariamente quiera ir a comprar”

Poc més trobem a les actes de l’ajuntament al voltant del tema, canvia la perspectiva, i comencen a ser les associacions afins al règim les que gestionen l’ajut als més necessitats, l’ajuntament es dedica a subvencionar aquestes associacions, mentre que elles realitzen col·lectes en el poble.

Així podem veure com l’ajuntament va realitzar diferents pagaments, entre altres a La Sección Femenina, a la Comarcal de Caballeros Mutilados de Torrente, Donatius com a “Aguinaldo a la División Azul”, a la “delegación de auxilio social”, “a las Misiones Internacionales” i a “Mujeres de Acción Católica”, en les seves diferents campanyes i recol·lectes per ajudar els més necessitats, torna el ideal de Beneficència Catòlica, enfrontat al anterior ideal de drets, dret a l’educació, al treball, a la vivenda, a la terra, etc.

Amb un menor control, l’estraperlo seria una bona font d’ingressos i d’intercanvi de productes. Canvia el control de l’ajuntament sobre l’economia i els abastiments, passant a una economia familiar i de subsistència on la dona era la gestora.

Refugiats en temps de Guerra

Cada dia veiem als mitjans de comunicació com les guerres produeixen, a més de mort i destrucció, molts drames familiars que afecten a la població civil. Arran del que els seguidors del Règim anomenarien el “Glorioso Alzamiento” i la guerra que el va seguir, moltes persones es van veure obligades a marxar dels seus pobles i ciutats, buscant refugi a la reraguarda i finalment exiliant-se.

Picanya, per la seva situació, dins del territori defensat fins el final pel govern de la II República, va acollir nombrosos refugiats i evacuats del front de guerra.

Tot i que el nostre treball, s’ubica temporalment després de la guerra civil, no hem pogut deixar de banda, la temptació d’escriure al voltant d’un dels fets que desconeixíem, el poble de Picanya com a acollidor de persones que patien el fet d’haver fugit de les seves terres natals.

La primera notícia al voltant de Refugiats al nostre poble la trobem als llibres d’actes de l’Ajuntament, així es fa constar el 2 de Febrer de 1937 un augment de 12000 pessetes en el pressupost destinat als Refugiats a Picanya.

Sabem que s’instala una colònia escolar (per a xiquets i xiquetes vinguts de Madrid, a càrrec de la mestra Mª Luisa Díaz Santos) a l’hort de la Vídua d’Albinyana, així com també s’aprova designar el local de l’hort de Federico Lis per instal·lar una escola de menors i orfes de milicians.

Segons una acta de l’ajuntament, els refugiats s’instal·len als magatzems de taronja del poble, essent l’ajuntament qui pagava la llum i l’aigua. (acta del 20 de Juliol de 1937).

El 20 de Febrer de 1937, el “Ministerio de Sanidad y Asistencia Social”, dicta una ordre en la que s’exigeix que els pobles han de contribuir a l’allotjament i manutenció de tots els evacuats per part dels veïns, i així ho fan saber les autoritats municipals.

La “Junta Local de Beneficiencia” del poble es veu desbordada, l’Ajuntament no disposa de suficients fons econòmics per atendre a la població i als refugiats, així és com els sindicats UGT i CNT donen els seus fons econòmics a l’ajuntament, i així ho manifesten en acta el 25 de Maig de 1937.

El 13 de Juliol del mateix any, s’aprova que les dones refugiades i evacuades, percebran un ajut de 2 pessetes diàries, i cinquanta cèntims per fill menor de sis anys, així com els homes impedits pel treball.

Un article de l’1 d’abril de 1937 del Ministeri, insta a l’Ajuntament a realitzar una relació de persones obligades al pagament de quotes per a poder mantenir els refugiats.

El 7 de setembre de 1937, s’acorda el racionament del pa, i amb ell, el pagament d’una pesseta per cada cartó de racionament, per a poder fer front a les despeses dels refugiats.

El 30 de Setembre, apareix una ordre al Butlletí Oficial, amb la que es demana a la població que done als ajuntaments les mantes i matalassos sobrants, per a abastir els refugiats de guerra.

El 31 de Març, la “Dirección General de Evacuación y Refugiados de Valencia”, assigna a Picanya un nou “cupo” de Refugiats i evacuats, degut a la intensificació de l’evacuació de Madrid i Aragó, i així ho notifiquen a Picanya el 12 d’abril. L’ajuntament es prepara i comença a buscar lloc on allotjar aquesta nova allau de refugiats.

L’ajuntament no aconsegueix un local en condicions, ni disposa de fons per a la seva manutenció, així el 3 de Maig de 1938, quan els refugiats arriben, decideixen “distribuir los evacuados entre los vecinos de la localidad en proporción a los ingresos que cada uno obtenga, dándoles la facultad de admitirlos o de abonar la cantidad de dos pesetas por cada evacuado, más un cincuenta por ciento de aumento, fijando en quince días la obligación por cada vecino para un evacuado”.

En Juliol, el problema encara no està resolt, així el 15 de Juliol l’ajuntament demana a tots aquells que tinguen una habitació lliure a casa la posen a disposició de l’Ajuntament per a que puga ser ocupada pels refugiats i evacuats.

El 2 d’agost de 1938, s’acorda segons l’ordre de l’11 de març de 1937, la constitució del “Comité Local de Refugiados”.

Poc podria fer ja l’anomenat comité, el 29 de març de 1939 pren possessió de l’ajuntament la “Junta Delegada del Ayuntamiento de Falange Española de Picaña”. A partir d’aquest moment no apareix cap referència als refugiats als llibres d’actes de l’Ajuntament.

Del destí final dels refugiats a Picanya no sabem més que especulacions, suposem que la majoria va buscar l’exili i altres tornarien a les seves cases, la guerra ja havia acabat i només els quedava enfrontar-se a la realitat. Havien estat refugiats i això no seria ben vist per un règim que podia considerar-los afins a la República.

Bibliografia:
Llibres d'actes de l'Ajuntament de Picanya

Passar més fam que un mestre d'escola

Esta frase feta té molts anys, i les frases populars tenen molta part de raó, antigament, abans de 1901, els mestres no cobraven de l’Estat, als pobles, els rectors feien de mestre, i si tenien mestre titulat, el seu sou estava a càrrec dels l’Ajuntaments, i estos moltes vegades no estaven al corrent i passaven mesos sense pagar-los. Al 1901 l’Estat es va fer càrrec de l’Educació, i per tant del sou dels mestres, tot i això, van tindre que passar uns quants anys per a cobrar puntualment tots els mesos.

La postguerra, amb la Depuració dels mestres, va fer passar els professionals de l’educació per moltes penúries. Els mestres, si be és cert que tenien entre la població un alt prestigi, no tenien alhora un sou elevat, ni altres recursos per tal de subsistir a l’Espanya de la postguerra, a este fet hem de tenir en compte que 2448 mestres de la província de valència van ser depurats, d’ells i només a l’Horta (sense contar València) un 32’98% dels mestres van ser sancionats, d’un total de 282.

La depuració significava una primera sentència, cautelar, que s’aplicava alhora d’obrir expedient fins el moment de la sentència definitiva, això es traduïa, en que tot i ser declarat, dos o tres anys desprès, innocent, el mestre havia patit, a més de l’escarni i estar sotmès a la vigilància de les “fuerzas vivas”, grans penúries econòmiques, amb la suspensió del sou en alguns casos, tenint que recórrer a altres treballs per poder-se mantenir.

Així ens ho recorda J. Royo, quan en el seu llibre, Picanya. El nostre poble, la nostra gent, fa una breu biografia del mestre D. Salvador Martínez Curto:

“[...] obtindria la seua primera plaça de mestre al poble mallorquí Petra. La guerra civil els sorprengué en aquesta població, on li van prohibir exercir l’ensenyança; encara que a l’acabar-se el reintegrarien en el seu lloc de treball, ja que en res estava implicat. Els anys de la guerra, aquestes difícils anys, hagué de conformar-se en donar classes particulars i la gent del poble, per als que era estimat i volgut, l’ajudaven en allò que podien, donant-li tota classe de menjar.”


Com ell, i a Picanya, un altre mestre va tenir que recórrer a l’educació privada, a buscar-se altres feines per poder viure, D. Paulino Pinilla Tubero (2 anys sense sou). Don Paulino, va ser suspès de sou, de manera preventiva, ja que a la sentència final no se li aplica esta sanció, sense contar amb els mestres que van ser separats del seu càrrec i que van tindre de buscar-se una altra feina. En el seu cas, acusat de ser “Simpatizante de Izquierdas”.

Tot i les penalitats, el estar en un lloc de treball sense cobrar, cap dels dos van deixar de donar classe, cap d’ells va renunciar al seu ofici ni a la seua plaça de mestre.

En realitat, als mestres que van exercir durant la república que no van ser afusellats, els que no van fugir, aquells que pensaven que no els hi podia passar res, ja que res dolent havien fet, al final, només els hi va quedar el seu prestigi davant la gent dels pobles que els coneixien i els respectaven.

Aquells mestres van ser expedientats, depurats, traslladats, suspesos de sou i van passar fam. Però sobretot, van estar Vigilats.

Bibliografia:
Royo Jose; Picanya El Nostre Poble la Nostra Gent.
Mayordomo A. Et alt; Estudios sobre la política educativa durante el franquismo
Fdez Soria J.M., Agulló M.C.; Maestros Valencianos bajo el franquismo, La Depuración del magisterio 1939-1944
Zurriaga, F.; L’escola del meu poble

Ramos, A.; Ciclisme en la Sang

Fonts Orals.

Ja va entrant la Processó

En Març de 1939, la “Junta Delegada de Falange Española de Picaña”, pren possessió de l’Ajuntament de Picanya. Moltes coses anaven a canviar des d’aquell moment.

Els diferents alcaldes, quatre en un any, tindran la tasca d’adaptar el poble a les noves lleis del Franquisme, eliminar tota sospita de Republicanisme al poble, propagar la nova ideologia que anava a envair a tota una societat, i que esta acceptaria, gràcies al mitjà més efectiu d’instrucció, la por.

El primer Ajuntament amb D. Pascual Martínez Simó, com a Alcalde – President; va decidir, no donar validesa a un augment de sou per als empleats de l’ajuntament, aprovat durant l’Ajuntament republicà. Alhora que seguint indicacions del “General Jefe del Ejercito de Galícia” nombren Vocals de la “Comisión Depositaria de Recuperación Agrícola” a D. Bernabé Marí Chirivella i D. Francisco Martínez Ciscar. La política era clara, tot el fet anteriorment no servia, estava malament; més que una política positiva de canvis, calia una política de destrucció de les propostes fetes anteriorment.

Comencen a retornar als seus propietaris les terres confiscades pel Comité Executiu Popular, així, ens consta que se li van retornar a Jose Maria Llop Soriano.

Un més desprès, el 5 d’Abril, es conformaria el segon Ajuntament, amb D. Benito Nemesio Martínez com a Alcalde. La guerra havia acabat l’1 d’Abril. En els dos mesos que duraria el seu ajuntament, el primer que es va fer va ser obrir expedient de depuració a tots els empleats de l’ajuntament i nomenar, per tant, un nou vigilant nocturn interí (sereno), Vicente Moreno Bartual. Els altres nomenaments podien esperar, però recordem que el sereno era qui despertava els llauradors per anar a treballar, i la seva importància al poble era vital per poder conservar l’ordre i el treball en condicions.

La seua segona acció va ser canviar el nom dels carrers de la següent manera:

Plaza de la República, passa a ser Plza de Calvo Sotelo, actual plaça de la Constitució (que ja s’anomenava així l’any 1836), per a tots, la plaça de l’església.

Plaza Emilio Castelar, passa a ser Plza del Generalísimo Franco, actualment és la Plaça Major, coneguda com la plaça dels jubilats.

Plaza de Pi i Maragall, passa a ser Plza José Antonio, actual Plaça del País Valencià.

Calle Joaquín Costa, passa a ser C/ San José

Avenida Blasco Ibáñez, passa a ser avda. Màrtir Ricardo Capella Claramunt

Calle José Pechuan, passa a ser Calle Mayor

Calle Pintor Sorolla, passa a ser C/ del Sol

Calle de Víctor Hugo, passa a ser Calle de la almasereta (escrita així, tot i que la forma correcta és almassereta)

I a més “se hace saber a los vecinos de este pueblo que queda terminantemente prohibido la Blasfemia y por consiguiente seran sancionados todos los que infrinjan dicha orden”.

Ens agradaria saber quina era la sanció, i si funcionava com a una acusació, senyor alcalde el tío Batiste ha blasfemat... o simplement era si et pillava la policia.

Tot i això, dubte que a ningú se li pasara pel cap blasfemar en públic, ja que el que importava no era només la sanció, sinó ser considerat mal catòlic, i per tant sospitós de republicà i comunista.

L’ajuntament va readmetre a D. Braulio V. Gimeno y Márquez com a farmacèutic del poble, amb el sou corresponent. D. Braulio havia desaparegut en guerra, i ara tornava.

També es prohibeix l’entrada a carros a la Plaça de l’església, on també estava l’ajuntament, essent així peatonal.

Comencen a resoldre els expedients de depuració, amb el cessament de l’advocat assessor D. Luis Donderis i el practicant D. José Garcia Garcés, per no presentar al·legacions en contra del seu expedient sancionador, nomenant practicant a D. Florencio Ruiz Ladrón de Guevara i advocat a D. Francisco Ramon Rodríguez Roda. Alhora anomenen a D. Urbano Taverner Andrés, com a Secretari provisional, mentre es tramita l’Expedient de D. Ángel Garcia García.

S’aproven les obres a la Casa Abadia, i es contribueix amb 300 pessetes per a la compra de la nova imatge de la Sang, ja que s’estava fent una arreplega al poble. També es forma la Comisión de Festejos, així com separar el cementiri civil del catòlic, col·locant en este una creu.

Es publica un ban, que diu “todos los individuos que hayan pertenecido al ejército rojo y no hayan pasado por campos de concentración, se presenten en el Ayuntamiento, para llenar las hojas de clasificatorias en virtud de lo ordenado por la autoridad militar”.

Es demana tapar els refugis antiaèris urbans situats a la Plaça de l’estació...

El 29 de maig, pren possessió del seu càrrec el que seria alcalde fins a Desembre de 1939, D. Francisco Pons Moreno.

La primera acció d’este nou ajuntament va ser nomenar a D. Vicente Tarazona Bartual encarregat del Registre de Col·locació Obrera, a sou de l’ajuntament, i a proposta del Jefe Local de la Central Nacional Sindicalista, apareix així al nostre poble el que s’anomenaria Sindicato Vertical.

Restabliria el funcionament de l’ajuntament, readmetent en els seus càrrecs als empleats municipals:

Ismael Martínez Tordera (auxiliar de secretari)

Bautista Císcar Folgado (alguacil)

José Babiera Garcés i José Beta Císcar (guardies de camp)

Manuel Martí Olmo (guardia nocturn)

Carlos Lázaro Muñoz (encarregat de neteja)

Fernando Romeu Ridaura (aparellador)

Es deixa sense readmetre a D. Angel Garcia Garcia, per estudiar el seu cas, “hasta que no se resuelva el procedimiento judicial que se le instruye en la auditoria de Guerra de este Distrito”, mesos més tard, el 31 d’octubre es decideix una separació definitiva del seu càrrec.

Alhora s’accepta la dimissió de D. Urbano Taberner com a secretari, per malaltia, nomenat a D. Vicente Cervera Aviñó, secretari interí. També marxa el practicant, D. Florencio Ruiz, al incorporar-se a l’exèrcit.

S’acorda subvencionar les Festes de La Sang, es prohibeixen les Bervenes, s’insisteix en tapar el refugis, es pinta l’escola, es tornen els objectes incautats per l’Ajuntament Republicà, entre ells, les escopetes que s’havien retirat a la població.

S'anomena Alcalde pedani del Barri de “La Florida” a D. José Peris Babiera, este barri s’havia segregat de Picanya durant els últims anys de la República, passant a pertanyer a Paiporta, evidentement, l’Ajuntament Franquista, no dona per bona esta segregació. Anys més tard es segregaria definitivament.

Una qüestió curiosa és que la presó de Torrent, estava vigilada per, segons ells, “elementos de Falange”, el cas és que esta presó tenia que estar mantinguda pels pobles de la partida Judicial de Torrent, i s’acorda el pagament mensual de 50 pessetes per al seu manteniment, ja que feia mesos que els vigilants no cobraven.

En època republicana, s’havia demanat la construcció de la carretera de Picanya a Paiporta, en este moment es demana retornar a emprendre este projecte.

El 27 de Desembre de 1939, pren possessió com a alcalde D. Francisco Raga Casaban, que ho seria fins el 1944.

Bibliografia:

Llibres d’Actes de l’Ajuntament de Picanya; Arxiu municipal de l’Ajuntament de Picanya.

Royo Jose; Evolución Historica de una Institución Local: El Ayuntamiento de Picanya

Besó, A. I Pérez, C.; La Història als carrers de Picanya

Posant ordre

La guerra en territori republicà va ser dolorosa i patida per molta gent, tot i això, no va significar un extermini d’aquells que combregaven amb els ideals Falangistes. Més de 20 homes pertanyents a la Falange, van ocupar càrrecs a l’Ajuntament l’any 1939.

El 24 de Gener de 1939 es realitza la última sessió del “Consejo Municipal”, és a dir, de l’Ajuntament Republicà.

Passarien 2 mesos fins que el 29 de Març de 1939, es pren possessió de l’Ajuntament per part de la “Junta Delegada del Ayuntamiento de Falange Española de Picaña”, davant del secretari del poble D. Ángel Garcia Garcia i D. Manuel Ariza Ariza, Capità Veterinari de l’Exercit.

Este primer Ajuntament estava conformat per D. Pascual Martínez Simó, com a Alcalde – President; D. Manuel Planells Pellicer, com a vicepresident i com a vocals D. Carmelo Baixauli Ros, D. Vicente Tarazona Bartual, D. Francisco Almenar Moreno, D. José Serrador Más i D. Bautista Valero Alejos; que van finalitzar l’acte, segons l’acta “al grito de Arriba España, Viva Falange Española, Viva Franco”.

Va durar poc, i l’única iniciativa pressa va ser el no donar validesa a un augment de sou per als empleats de l’ajuntament, aprovat durant l’Ajuntament republicà. Alhora que seguint indicacions del “General Jefe del Ejercito de Galícia” nombren Vocals de la “Comisión Depositaria de Recuperación Agrícola” a D. Bernabé Marí Chirivella i D. Francisco Martínez Ciscar.

El 5 d’Abril de 1939, es realitza la constitució de la “Comisión Gestora Municipal”, designada per la “Junta Local de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.” quedant constituïda per:

D. Benito Nemesio Martínez (Alcalde)

D. Bernabé Marí Chirivella (1er Teniente Alcalde)

D. José Mª Tarazona Ortí (2on Teniente Alcalde)

D. Pascual Martínez Simó (Vocal)

D. Francisco Almenar Moreno (Vocal)

D. Carmelo Baixauli Ros (Vocal)

D. Francisco Tordera Desco (Vocal)

D. Vicente Cubells Alejos (Vocal)

Dos mesos després, el Governador Civil, decideix canviar de nou l’ajuntament, i així. A 29 de Maig de 1939 (“Tercer año Triunfal”) D. Casto Pérez de Arevalo, Alfèrez, en nom del “Sr. General Jefe del Cuerpo de Ejército de Galicia”, nomena la nova Comissió Gestora Provisional, amb D. Francisco Pons Moreno com a Alcalde-President, i com a Regidors D. Francisco Tordera Desco, D. José María Tarazona Ortí, D. Bernabé Marí Chirivella, D. Pascual Martínez Simó i D. Benito Nemesio Martínez.

Set mesos va durar la Comisió Gestora presidida per D. Francisco Pons, en este temps els hi va donar temps a posar les bases del que seria l’aplicació de les lleis franquistes, Depuració de Funcionaris, canvis de noms als carrers, convocar festes religioses, i sobretot, el que ells anomenarien “poner orden”.

Estos primers moments d’inestabilitat, van acabar quan el 27 de Desembre de 1939, pren possessió com a alcalde D. Francisco Raga Casaban, que ho seria fins el 1944.

Bibliografia:

Llibres d’Actes de l’Ajuntament de Picanya; Arxiu municipal de l’Ajuntament de Picanya.

Royo Jose; Evolución Historica de una Institución Local: El Ayuntamiento de Picanya